Pages

Tuesday, February 06, 2007

Cinc Coses sobre mi

Per fi contesto el meme d’Eli, malgrat que com tothom que hem coneix ja sap lo difícil que em resulta parlar de mi mateixa. Però bé, allà vaig...

  1. Als tres anys vaig tornar a casa sola des de la guarderia. Tenia que creuar l’Avinguda del Velòdrom, ja que la guarderia estava a Cirera i casa meva altre banda de l'Avinguda. Quan la meva mare em va preguntar per la meva veïna, un any major que jo, i el seu germà, l’encarregat de recollir-nos aquell dia, vaig contestar: “No loz he vito” (paraules textuals, segons la meva germana).
  2. Però aquesta no seria la darrera aventura. Tres anys més tard quan anava al Joanot Martorell, situat darrera de l'Institut Satorres, ho vaig tornar a fer. Un dia hi va haver un anunci de bomba, per la qual cosa ens van treure a tots els alumnes al patí. No et deixaven sortir de l’escola si no venien a buscar-te. Quan la majoria dels meus companys de classe ja estaven fora, jo vaig trobar un forat a la reixa del pati, i vaig decidir anar-me a casa (no vindrien a buscar-me fins una hora més tard). Aquell dia la meva mare si que em va castigar (no ho entenc, total ja tenia experiència en creuar aquella carretera).
  3. De petita em feia molta por els petards. Per aquesta raó passava el matí de la festa major del poble dels meus pares, on els coets són els protagonistes, al llit. Això si amb companyia, els gossos del meu avi, apareixien amb el soroll del primer petard hi em feien companyia. Ells sota el llit i jo tapada fins a dalt.
  4. La meva relació amb els gossos van més enllà de la nostra mútua por als petards. Tothom feia la migdiada al poble, tothom menys jo i els gossos (possiblement jo no els deixava). A un cadell no el vaig matar de miracle al banyar-lo. Segons el meu avi era massa petit per ficar-lo a l'aigua, però com que el vaig tapar molt ben tapat amb la tovallola, dons no li va passar res (a més dic jo que el tenia que assecar, no?). Amb un altre compartia les galetes que la meva tieta guardava segons ella creia molt ben guardades. Això si dos per mi i una per ell... I així unes quantes més.
  5. El meu sentit d’independència, com s’ha pogut constatar amb els primers dos punts, arriba fins a extrems que desespera principalment la meva mare. Ja que quan m’hem vaig de viatge, si es curt (un parells de dies o així) no truco; si es llarg truco quan arribo confirmant que l’avió no s’ha estrellat o el cotxe continua sencer i que ja tornarem a parlar quan torni a casa. (El dia més feliç a casa va ser quan per raons de treball vaig tenir que comprar-me un mòbil. Clar que moltes vegades m'oblido d'ell, POBRET!!!)


Més val tard que mai, no?

1 comment:

cristi said...

La verdad Maria que aunque sean cosas que no sueles contar no me sorprenden nada. No sé por que será...