Pages

Saturday, October 06, 2007

Carlos Llamas

Me confieso: fueron Iñaki Gabilondo y Sarda quienes me introdujeron en ese mundo tan mágico de la radio.
Me confieso: fue Carlos Llamas quien me enseño otra manera de vivir las noches.
Me confieso: Iñaki Gabilondo por las mañanas y Carlos Llamas por las noches consiguieron que no me sintiera tan lejos de casa durante aquel año y medio.
Me confieso: fue Carlos Llamas quien me anunció que algo estaba pasando en casa. La gente se movilizaba contra una guerra calificada como necesaria para la paz mundial...
Me confieso: Carlos Llamas era esa voz que entraba cada noche en mi habitación mientras luchaba por entender otra cultura, otra historia, otro idioma…

Ayer, ahora ya antesdeayer, la SER me anunció que… Carlos Llamas ya no entraría más en mi casa…

Sunday, May 13, 2007

¿QUÉ ES VIVIR?

Miras a tu alrededor, pero no ves nada.Todo es de color negro.
Decides cambiarlo, es hora de dar un giro a tu vida.
Das los primeros pasos...
Cuando parece que vuelves a tener un poco de control...
Otra vez la vida te da un nuevo golpe...

Pero ahora comprendes que de eso se trata vivir...
Las personas entran y salen...
Cada momento es especial.
Cada lugar tiene su encanto.
Ayer no es hoy, ni hoy es mañana...

Por eso... CARPE DIEM

Monday, April 09, 2007

¿Y tú de quién eres?

Estás jugando en la plaza del pueblo, se acerca un anciano con su boina y bastón, se para junto a ti, te mira... y te lanza LA PREGUNTA
- ¿Y tú ... de quién eres?
Tú te lo quedas mirando con cara de no saber de que te habla, menos mal que a tu lado está un primo del pueblo que le contesta
- Es la hija pequeña de mi tío, el que vive en Barcelona.
El anciano le contesta:
- Ahhhhh, una nieta del ti Callejas. (Esa soy yo)
Pregunta típica que se repite todos los años desde “mi más tierna infancia” cada vez que voy al pueblo de mis ancestros. Pero ahora ya contesto yo, no mi primo.
Otra cosa que me ha quedado clara después de tantos años es que todo el pueblo es familia.
- Mira tu primo allí, vamos a saludarlo.
Tú miras alrededor y no ves a ninguno.
- Si mujer si, es el nieto del primo segundo del hermano pequeño del padre de tu madre... Aquel que...
Y yo ya perdida con el primo segundo...
Pero no acaba aquí. Una vez creces la pregunta más frecuente es:
- Y que ¿Cuándo nos presentaras al novio?
Cuando lo presentas, va la siguiente:
- ¿Y pa cuándo la boda?
A la que sigue:
- ¿Y el niño?
Finalmente una vez pasado todos estos trámites, un día tu hijo/a estará jugando en la plaza del pueblo, un anciano con su boina y bastón, se parará junto a él/ella, lo/la mirará... y le preguntará:
-¿Y tú ... de quién eres

Tuesday, March 27, 2007

Stress

Definición: Tensión provocada por situaciones agobiantes que originan reacciones psicosomáticas o trastornos psicológicos a veces graves.

Mi definición: Agotamiento, dolor muscular, articulaciones medio dormidas, mala leche, cambios de humor repentinos, perder la paciencia cada dos por tres, ganas de mandar a según quien a la ... (el no hacerlo debe ser la causa de los trastornos psicológicos graves)

Solución: ¿????????????

Sunday, March 11, 2007

Diumenge a la tarda a casa

Arribo a casa cap a dos quarts de dues. Dino. Desprès tinc dos opcions: mirar l’informatiu o posar-me a l’ordinador. Estic cansada, a sigut una setmana una mica dura, rematat ahir dissabte pel foc que es va provocar entre Cabrils i Cabrera. Així que moltes ganes de posar-me a l’ordinador no tinc. Però... Allò que m’espera a la tele és la manifestació d’ahir a Madrid, els dirigents populars vanagloriant-se de suport popular i demanant la dimissió de Zapatero...
Estic cansada de tots aquells polítics que pensen que l’únic mitjà que tenen de tornar al poder és provocant; em cansa l’estat de crispació que existeix a la política en l’actualitat i, que per culpa d’uns quants, s’està traslladant al carrer.
Vull tranquil·litat, avui no vull tenir que discutir amb ningú sobre les barbaritats que surten per les boques d’aquells que es diuen defensors de la pàtria.
Així que... agafo l’ordinador, els papers, uns cascos per escoltar la “meva música carca” i em poso a treballar.

Monday, February 12, 2007

El Número 7

Dicen que el 7 es un número mágico: 7 días tiene la semana, las 7 maravillas del mundo, el séptimo día de la semana es el del descano (al menos eso dicen).
Tanto en Oriente como en Occidente el 7 ha ocupado, ocupa y, supongo, que seguirá ocupando un lugar privilegiado.
En diciembre una buena amiga me regalo un número de lotería que acababa en 7, y me toco, sólo el reintegro, pero me toco.
Ahora ese mismo número puede que sea el culpable de un cambio importante...
Así que
VIVA EL 7

Tuesday, February 06, 2007

Cinc Coses sobre mi

Per fi contesto el meme d’Eli, malgrat que com tothom que hem coneix ja sap lo difícil que em resulta parlar de mi mateixa. Però bé, allà vaig...

  1. Als tres anys vaig tornar a casa sola des de la guarderia. Tenia que creuar l’Avinguda del Velòdrom, ja que la guarderia estava a Cirera i casa meva altre banda de l'Avinguda. Quan la meva mare em va preguntar per la meva veïna, un any major que jo, i el seu germà, l’encarregat de recollir-nos aquell dia, vaig contestar: “No loz he vito” (paraules textuals, segons la meva germana).
  2. Però aquesta no seria la darrera aventura. Tres anys més tard quan anava al Joanot Martorell, situat darrera de l'Institut Satorres, ho vaig tornar a fer. Un dia hi va haver un anunci de bomba, per la qual cosa ens van treure a tots els alumnes al patí. No et deixaven sortir de l’escola si no venien a buscar-te. Quan la majoria dels meus companys de classe ja estaven fora, jo vaig trobar un forat a la reixa del pati, i vaig decidir anar-me a casa (no vindrien a buscar-me fins una hora més tard). Aquell dia la meva mare si que em va castigar (no ho entenc, total ja tenia experiència en creuar aquella carretera).
  3. De petita em feia molta por els petards. Per aquesta raó passava el matí de la festa major del poble dels meus pares, on els coets són els protagonistes, al llit. Això si amb companyia, els gossos del meu avi, apareixien amb el soroll del primer petard hi em feien companyia. Ells sota el llit i jo tapada fins a dalt.
  4. La meva relació amb els gossos van més enllà de la nostra mútua por als petards. Tothom feia la migdiada al poble, tothom menys jo i els gossos (possiblement jo no els deixava). A un cadell no el vaig matar de miracle al banyar-lo. Segons el meu avi era massa petit per ficar-lo a l'aigua, però com que el vaig tapar molt ben tapat amb la tovallola, dons no li va passar res (a més dic jo que el tenia que assecar, no?). Amb un altre compartia les galetes que la meva tieta guardava segons ella creia molt ben guardades. Això si dos per mi i una per ell... I així unes quantes més.
  5. El meu sentit d’independència, com s’ha pogut constatar amb els primers dos punts, arriba fins a extrems que desespera principalment la meva mare. Ja que quan m’hem vaig de viatge, si es curt (un parells de dies o així) no truco; si es llarg truco quan arribo confirmant que l’avió no s’ha estrellat o el cotxe continua sencer i que ja tornarem a parlar quan torni a casa. (El dia més feliç a casa va ser quan per raons de treball vaig tenir que comprar-me un mòbil. Clar que moltes vegades m'oblido d'ell, POBRET!!!)


Més val tard que mai, no?